Vaig néixer trepitjant escenaris. El pare feia teatre a l’Orfeó Vigatà i la mare estava sempre entre bambalines, cosint o planxant vestuari. Recordo passejar-me de petit  per tots els racons del teatre. Allà hi vaig fer els meus grans amics i hi va néixer la meva vocació, que amb els anys es convertiria en la meva professió.

Als setze anys el pare em va demanar que l’ajudés a portar el taller de teatre que feia per nens i nenes en una escola de Vic. Després de diverses setmanes, jo cada vegada hi anava més sovint i el pare cada vegada menys. Fins que l’any següent ja portava el taller jo sol. I des de llavors no he parat! Escoles, instituts, grups de nens, de joves, d’adults, tallers de comunicació per empreses… El teatre com a eina pedagògica, com a instrument. No tant per formar actors i actrius, sinó per aprendre d’un mateix i dels altres, per comunicar i escoltar, per créixer personalment. I tot això sense deixar mai d’apendre sempre que puc i la “feina” em deixa!

Un dia, novament el pare, em diu que participarà en un concurs de monòlegs. L’any següent m’hi presento jo i vaig tenir la sort de guanyar-lo. Segur que Freud aquí hi tindria alguna cosa a dir! I com els bons músics va començar la meva carrera “en solitari”. Un bon número de premis en concursos de monòlegs al llarg de tots aquests anys i dos espectacles en solitari on sóc, indiscutiblement, el millor actor a escena!

Al costat de tot això, un munt d’altres experiències professionals en diferents disciplines: una companyia còmica de teatre de gest, espectacles infantils, titelles, cerimònies civils, presentacions… I el que vindrà!